Fins fa poc el primer document conegut en el qual es feia referència a la truita de patates era un escrit datat en 1817 dirigit a les Corts de Navarra en el qual es parlava que els habitants de Pamplona consumien: dos o tres ous en truita per a cinc o sis barrejant patates, pa, etc.

Alguns suggereixen que va ser el general Tomás de Zumalacárregui qui va inventar la truita de patates “per necessitat”, ja que era un plat senzill i nutritiu capaç de sadollar l’apetit de l’exèrcit carlista.

Uns altres proposen que la invenció se li hauria d’atribuir al cuiner belga Lancelot de Casteau, que va publicar la recepta en 1604 i que va treballar com a cuiner de tres bisbes de Lieja.

No obstant això, en el llibre “La patata a Espanya. Història i Agroecologia del Tubercle Andí”, escrit pel científic del CSIC Javier López Llinatge, se situa l’origen de la truita espanyola en la localitat extremenya de Villanueva de la Serena al segle XVIII. L’obra fa referència a documents que parlen de la truita de patates en aquesta localitat en 1798, i atribueix la seva invenció a Joseph de Tena Godoy i al marquès de Robledo.

Com arreu, la truita de patata és un aliment molt bàsic present a gairebé tots els bars i restaurants de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears. Normalment es menja amb llesques de pa amb tomàquet. Però sembla que aquesta mena de truita ve a compliment d’altres de més típiques, com el trinxat o la truita d’espinacs. Les truites de patates eren plats que els pagesos portaven al camp, quan no podien passar per casa a menjar. Actualment continua sent un plat típic “per a emportar” a picnics, a casa d’algú, etc.

Segons Josep Pla en El que hem menjat la truita de patates era considerat una substitut pobre al qual, en temps de més bonança, la gent de Catalunya preferia la truita d’ous, que era més cara perquè requeria més ou per persona, un aliment no sempre fàcil d’obtenir i de major cost.

A Occitània, la gent de camp havia menjat sempre tots els seus àpats a casa, però cap al 1900 hi va haver un canvi de costums. En aquesta època va començar la mecanització de l’utillatge, que permetia treballar terres més grans i els camperols anaven més lluny de casa seva, de manera que l’àpat que feien cap a les 10 o 11 del matí el menjaven al camp. L’etnòleg occità Albert Goursaud explica que, almenys al Llemosí, aquest àpat, que fins aleshores solia ser una sopa, en aquests nous temps molt sovint estava reforçat d’una truita de patates dita “omelette muraille”.

També hi ha el sà i agradable costum d’afegir a aquesta truita una mica de ceba.

Ingredients per 4 persones:

6 o 8 Ous de pagès (Preferiblement ecològics)

Patates

Ceba (Opcional)

Oli d’oliva verge extra

Sal

Elaboració:

En una paella amb un bon raig d’oli d’oliva confitem a foc baix les patates i la ceba. Quan ho tinguem confitat ho traiem de la paella amb una escumadora i ho posem al damunt de paper absorbent per treure-li l’excés d’oli.

En un bol batem els ous ben batuts i a continuació hi barregem les patates i la ceba.

Posem la paella al foc amb un raig d’oli, hi tirem la mescla i ho remenem tot plegat fins que qualli una mica, li donem la volta, amb l’ajuda d’un plat i deixem coure una estoneta. Podem comprovar el punt de cocció de la truita punxant-la amb un escuradents o “pinxo”. Les truites sempre han de quedar un punt sucosetes.

La mida de la paella dependrà del gruix que li vulguem donar.

També queda molt bona amb ceba confitada, que ja tindríem prèviament feta, confitant a part les patates soles i afegint la ceba quan la patata ja és cuita.

Ara només faltarà una bona traça. I a gaudir de la truita amb unes llesques de pa amb tomàquet i un bon vinet.

Maridatge recomanat:

Pendent d’actualització.