Recepta bà sica:
1 kg farina de força
50 gr llevat de forner
600 cc aigua tèbia
1 vaset d’oli
sal
1. En un bol gran introduïm part de la farina de blat. Deixem unes 4 cullerades de farina separades per anar engreixant la massa.Â
2. Amb una cullera fem un forat al centre del bol i tirem el llevat dissolt en l’aigua.Â
3. Batem amb una cullera de fusta des del centre cap a fora i anem a poc a poc barrejant amb la farina.Â
4. Afegim l’oli d’oliva verge extra i la sal (és important que la sal i el llevat no entrin en contacte directe per no tenir problemes en el procés de fermentació). Seguim remenant el que comença a ser la massa, per ara serà una barreja enganxosa però ferma.Â
5. Preparem la zona on anem a pastar, per exemple el taulell de la cuina és perfecta. Omplim la zona del taulell de cuina de farina, traiem la massa del bol i comencem a treballar la massa amb les mans. És molt important el refinat de la massa perquè quedi més elà stica i pugi millor. Per refinar estirem la massa com un xurro i retorcem en espiral diverses vegades. Al final tornem a ajuntar i pastar de nou durant uns deu minuts. Aquest és el truc que fa que la massa sigui increïble.Â
6. Després d’aquests 10 minuts, podrem manipular la massa amb més rapidesa, s’anirà quedant elà stica i homogènia. La mesura de farina correcta és “fins que la farina no s’enganxi a les mans”, però tampoc s’ha de d’abusar. Tot depèn de la farina perquè no sempre vénen igual de mòltes, ni el blat és el mateix.Â
7. Anem tornant la massa en una bola. Agafem l’anterior bol i ho enfarinem. Introduïm la bola de massa en ell. Tapem el bol amb un drap de cotó durant unes hores. Per saber el temps que s’ha de deixar llevar la massa, utilitzem el següent truc: si la premem amb un dit i la massa torna a la posició original estarà a punt per preparar.
I aquà tenim la massa per poder començar a preparar la pizza amb els ingredients que més us agradin.
Petita història de la pizza
Els romans de l’antic imperi consumien al segle I una massa cuita similar al pa, de forma circular, condimentada amb herbes i llavors. Havien pres aquest menjar dels Grecs i dels Etruscs, qui elaboraven una massa cuita saborizada.Les dones romanes cuinaven el pa en forns comunals dels pobles, i mentre esperaven que estigués cuit, tallaven trossos de massa als que li donaven forma circular i condimentaven amb el que tenien a mà . Aquests panellets es fornejaven més rà pid que el pa i intentaven oblidar la fam dels que esperaven: nens, ancians, dones.
De la plaça pública, aquest antecessor de la pizza va passar a les alforges del treballador, qui ho portava a la feina de casa a manera de dinar rà pid, popularitzant rà pidament.Es van necessitar catorze segles-descobriment d’Amèrica mitjançant-perquè aparegués a Europa el tomà quet. Portat del Perú, inicialment va causar aprehensió als europeus, els qui ho consideraven tòxic o amb poders mà gics pel seu nom “pomodoro” que significa fruit d’or, donat a les primeres varietats que es van conèixer.Inicialment el tomà quet s’utilitzava per decorar, però amb el córrer del temps la gent es va animar a menjar-lo, i des de llavors comença la veritable història de la pizza.En els seus començaments, el formatge no formava part de la preparació (s’utilitzava només tomà quet, alfà brega i herbes). La seva introducció es va produir el 1889 a la ciutat de Nà pols, La reina Margarida de Savoia residia amb la seva reial famÃlia a Capodimonte i havia sentit parlar d’aquesta “menjar de plebeis” que gaudia de tant prestigi en el lloc, va voler satisfer la seva curiositat i va enviar al forner Rafaele Espósito, de la pizzeria “Pietro il pizzaiolo” la reial ordre de preparar-li una pizza.
El forner va voler engalanar aquesta pizza amb els colors d’Ità lia i va agregar al vermell del tomà quet i al verd de l’alfà brega, el blanc del formatge mozzarella. Va cridar al seu invent “pizza a la Margarida”, inaugurant aixà una nova era, en clar que seria potser el menjar més popular d’Ità lia i del món. Als Estats Units es va introduir el 1905, però es va popularitzar en finalitzar la guerra, per la difusió que li van donar els soldats que tornaven d’Europa.França té la seva pròpia “pisaladière” rectangular a l’estil romà .Espanya, s’especialitza en pizzes de diferents i de vegades de insòlits farcits.En Orient Mitjà és el “pa pitta”A la Xina la massa és cuinada al vapor, i se serveix com petites Pizzetes amb diferents sabors.Indubtablement, la pizza ofereix una infinitat d’alternatives en les seves cobertures, només hem de deixar portar per la imaginació i els sentits!