No per clàssica i tòpica hem de deixar de considerar aquesta amanida com una de les grans tapes, aperitiu o plat de la nostra taula. A qui no li ve de gust una tapeta a l’hora del vermutet? Ara bé, ens hem mal acostumat als productes congelats, ja preparats, per la facilitat que ens pot donar la seva preparació. Per una vegada, perquè no la fem tal com cal? La diferència és molt evident al paladar.

Ingredients:

2 patates

1 pastanaga

Un grapat de pèsols

Un grapat de mongeta tendra

Tonyina de llauna amb oli d’oliva

Un grapat d’olives farcides

Olives d’Aragó (per decorar)

Pebrot vermell escalivat

Ous durs

Anxoves de l’Escala

Maonesa

Elaboració:

Primer de tot, tallem a dauets la patata i la pastanaga, i la mongeta la tallem a trossets. 

Ho posem a coure amb aigua bullint amb un grapadet de sal i un grapat de pèsols. Ho podem posar tot junt, però hauriem de tenir amb compte el temps de cocció de cada ingredient.

A banda posarem a bullir els ous amb aigua, sal i un ratjolinet de vinagre, aixó ens ajudarà a pelar millor els ous un cop cuits i refredats. Un cop bullits (Uns 10 minuts) Els refredem amb aigua ben freda i ja els tindrem a punt per pelar-los.

Un cop tot cuit, barregem les verdures amb la tonyina, les olives farcides prèviament tallades petites i l’ou dur també talladet. D’ou en guardarem un per ratllar-lo i decorar “l’ensaladilla” al final.

A banda haurem fet una maonesa, amb la batedora, en aquest cas suau, amb ou, oli de girasol, sal, i una mica de suc de llimona. 

Barregem tot amb la maonesa, i ho coloquem en una safata donant-li la forma que volguem, a mà o amb un motlle.

Afegim una capa fina de maonesa al damunt, i seguidament, ratllem un ou per sobre. Coloquem les anxoves el pebrot  i les olives d’Aragó per acabar de decorar.

Se sol acompanyar amb uns palets de pa torradets (“Grisines”) i es serveix fresqueta.

 També hem vam fer una versió infantil perquè els petits de casa trobin el menjar més divertit.

Una mica d’història:

Sembla ser que l’origen d’aquesta ensalada rau en una recepta feta a l’any 1860 per Lucien Olivier, xef francès del cèlebre restaurant “L’Ermitage” situat a la plaça Trubnàia a Moscou, Rússia. Per aquesta raó en alguns països es coneix com a “ensalada Olivier”. Es va estendre a França a principis del segle XX mitjançant alguns grups d’aristòcrates russos exiliats arran de la revolució del 1917. Sembla que es va introduir a Espanya a través de la cuina francesa tot seguit, tot i que no n’hi hagi constància històrica. Posteriorment l’ensalada russa es va estendre a alguns països de l’Amèrica del Sud i Central, com l’Argentína, el Perú i la República Dominicana amb diferentes versions.

És a la cuina espanyola, on va adquirir l’original nom d“ensaladilla rusa”. No es coneix bé l’origen de l’apel·lació “ensaladilla”; potser es deu al fet que els ingredients vénen tallats molt petits o a que normalment l’ensalada russa se serveix en racions petites. És un plat molt ibèric, popular com a tapa als bars.