Aquesta és, juntament amb el sofregit, la picada i el allioli, una de les quatre bases de la cuina catalana. Antigament teniem la ceba i el tomàquet, d’aqui ens ve el sofregit, cal destacar que l’arribada del tomàquet, tan habitual actualment en la cuina catalana, és relativament recent. Concretament, arribà des de les Amèriques al segle XV. Sembla que l’afloriment de salses a base del tomàquet al mediterrani occidental és gràcies a la intensa relació comercial entre els països de la zona. Cal especular, doncs, que la samfaina com es coneix avui en dia, junt amb altres variants com la ratatolla occitana i les salses de tomàquet napolitanes, no existia com a tal abans d’aleshores. És possible doncs que la samfaina catalana dels segles XIV, era idèntic al que ara anomenem escalivada o espencat i al passar els temps varem importar d’Amèrica els pebrots i altres, com l’albergínia i el carbassó. 
La recepta, diguem-ne, “original” de la samfaina no comptava amb el carbassó ni el pebrot groc, però amb el temps molts li hem anat afegint. A mi particularment, m’hi agraden prou.

Als Països Catalans podem trobar el mateix plat, o un de motl semblant, amb altres noms, tot i que el de “samfaina” siga el més estès. A Girona s’anomena pebrot i tomata, i a Eivissa salsa de tomata i pebreres.
El mullador és el nom que rep la samfaina a diverses comarques centrals i meridionals del País Valencià, tot i que aquest mot pot tenir un sentit més ampli de salsa per a mullar.Aquest nom prové de l’acció de mullar (banyar en salsa) algun menjar més bàsic i menys saborós, com per exemple una coca de dacsa o pa. Aquesta paraula podria tenir relació amb el murcià moje, una mena d’amanida de verdures amb que es mulla el pa.

A Mallorca un plat similar s’anomena “tombet” 
Preparacions similars a la samfaina son l’alboronía andalusa, la fritada murciana, el “pisto” manxec amb tomàquet, ceba i tonyina, la fritada riojana i també el “txilindron” basc amb ceba i pebrot trossejats. La chamfaina castellana, tot i compartir una etimologia pròxima, és una barreja de freixura i menudets, i doncs no es pot comparar amb la samfaina.

Ingredients: (Sempre amb productes ecològics i de proximitat. “Slow Food“)

Pebrot vermell

Pebrot Groc (opcional)

Albergínia

Carbassó (opcional)

Ceba

Tomàquet

Oli d’oliva verge extra

Sal

Una mica de sucre

Llorer

Vi blanc, negre o ranci (opcional)

Elaboració:

En una cassola posem a sofregir la ceba tallada a quadrets. Quan la ceba sigui una mica feta hi afegim el pebrot, l’albergínia i el carbassó,també talladets a quadrets i deixem que fagin una estoneta de “xup-xup”.
Seguidament hi posem el tomàquet i deixem que es cogui tot plegat. 
A mi particularment m’hi agrada afegir-hi un pensament de vi ranci, o vi negre.
També la faig a vegades, enfarinant i fregint a part l’albergínia i el carbassó perquè quedin cruixentets.
Hem de tenir amb compte que si la fem servir per algun plat, com per exemple, bacallà, conill o pollastre, l’haurem de deixar una mica crueta ja que se’ns acabarà de coure quan fem el guisat.